Merla d'aigua

17 de Novembre del 2014

Els animals bioindicadors són aquells la presència dels quals indica el bon estat de conservació de l'entorn en el que es troben. La seva presència és símptoma, doncs, d'aigües netes, de vegetació en bona forma i de mínima contaminació per part de l'ésser humà. Un dels ocells bioindicadors més curiosos que tenim a Catalunya, té una sèrie de característiques adaptatives que el fan únic dins la nostra avifauna. Viu als cursos fluvials nets i ràpids d'alta i mitjana muntanya, sap caminar sota l'aigua, li agrada criar rere els aiguacaients, és un expert capbussador, un fantàstic nedador, un devorador incansable d'insectes, suporta perfectament el fred de l'hivern, i sembla, malgrat tot, que no es mulli mai, perquè el seu cos segrega unes substàncies especials que impermeabilitzen les seves plomes. A més de tot això, és l'únic de casa nostra que té uns ossos sòlids, sense forats al seu interior que li puguin donar lleugeresa. Potser per això no emigra mai, com fan la majoria dels ocells de casa nostra. Pacient, salta de roca en roca dels rius i després vola amb un vol recte i directe d'un costat a l'altre, cuidant i vetllant pel seu territori sense descans. La Merla d'aigua (Cinclus cinclus) és l'únic representant europeu de la seva família, i veure-la dóna esperança. És un símbol de que no tot està, encara, perdut.

Tallareta cuallarga

12 de Novembre del 2014

La naturalesa té ànima. I sang calenta. L'ocell protagonista d'avui deixa que la seva sang bulli de tal manera que, quan canta i es mostra, és capaç de canviar la forma del seu cos. Orgullós, crida a les femelles des del més alt de les garrigues i matollars que conformen la seva casa. A la primavera infla el pit, estira el coll, aixeca les plomes del cap i entona aquells cants fantàstics que pocs ocells saben fer si no són del gènere sylvidae, de la gran família dels túrdids. Avui us parlo de la Tallareta Cuallarga (Sylvia undata), una meravella de l'evolució petita i amb els colors del vi i de la cendra, que Girona atresora als turons de vegetació baixa que la rodegen, ja sigui a Montilivi, com a Torre Gironella. Diverses característiques curioses rodegen aquest animaló apassionant. Per exemple, sempre és el primer que ocupa els boscos cremats ajudant, d'aquesta manera, a que es recuperin i segueixin endavant. Aquesta meravella ornitològica ajuda també als humans, encara que ells no ho sàpiguen ni vulguin assebentar-se'n, a controlar les poblacions d'insectes i, de passada, a dispersar llavors arreu, amb una constància eterna i exemplar que és exemple pel millor dels jardiners. Guaiteu aquesta autèntica joia de l'evolució i vetllem, entre tots plegats, perquè mai se'n vagi dels nostres turons. La seva importància, en uns temps que els humans cremen boscos de la forma més inútil i despreocupada, és cabdal. Allò que nosaltres malmetem, aquest ocell ajuda a arreglar-ho. O és que realment us pensàveu que els boscos es regeneraven sols? Bonic, bonic!

Arpella pàl·lida russa

7 d'Abril del 2014

Conduïr i mirar ocells són dues coses antagòniques, pels perills de distracció que això suposa, però tots els ornitòlegs conïcidiran amb mi que els cotxes són uns dels millors hides que hi pot haver. Des d'ells, amagats rere les portes, s'han fet observacions històriques i antològiques, si bé molts ocells tenen el maleït costum d'aparèixer quan el teu cotxe resta lluny de qualsevol trencant en condicions. Això és el que sovint em passa quan faig la recta entre el poble de Viladamat i l'Escala. Ahir, sense anar més lluny, de sobte va creuar la carretera per davant meu un raig de color blanc d'aquells que es veuen poques vegades. El protagonista fou el meravellós rapinyaire que acompanya aquestes línies, visitant molt ocasional a Catalunya i viatger més habitual entre les estepes siberianes i hongareses i la costa sud-est del mediterrani. Si, de cop i volta, un mascle preciós d'Arpella pàl·lida russa (Circus macrourus), en el transcurs del seu viatge cap al nord, es va enquadrar en el meu camp visual talment una gavina, va deixar que m'aturés, va permetre que contemplés la seva blancor de neu mentre ell flotava pels camps i després s'allunyà tot fent cabrioles a l'aire. Fantàstic!

Grua

11 de Març del 2014

"Just després de morir a Samoa, l'ànima de Robert Louis Stevenson volgué veure la seva Escòcia natal, i viatjà fins a Edimburgh tot travessant l'Oceà Índic, Arabia i després Europa. Per veure-la millor va començar a pujar cap amunt a través de l'aire, i en el seu ascens va xocar, com en una paràbola perfecta, amb la Grua guia d'un gran estol en formació de V que emigrava cap al sud. En aquell precís instant la Grua guia va virar mig grau cap al sud-oest, i tot l'estol rectificà el rumb per tal d'arribar, deu dies després, al seu destí: La Laguna de Gallocanta, on passaven l'hivern.
Any rere any, primavera rere primavera, i tardor rere tardor, les Grues anaren i tornaren des de Gallocanta fins a les grans esplanades de Sibèria, que era on, durant l'estiu, feien els seus balls nupcials i tenien gruetes que amb el temps esdevindrien Grues. La majoria d'elles es deixaven guiar durant els viatges, però sempre hi havia un grup de privilegiades, un grup d'èlit, format per Grues capaces de guiar els estols en forma de V a través d'Europa. I d'aquesta manera, l'esperit viatger de Robert Louis Stevenson passà també de Grua guia a Grua guia durant anys, dècades i segles."

 

 

Pica-soques blau

18 de Gener del 2014

Ja he acabat la meva segona participació al cens d'aus aquàtiques del Gironès. Tot i que no hi ha hagut tanta varietat com l'any passat, bàsicament degut a les temperatures inusualment suaus que estem patint aquest hivern (i que provoquen que molts ocells no hagin necessitat travessar cap al sud dels Pirineus, i no ho dic en segones), cal donar el resultat com a bo. 36 espècies diferents d'ocells vistes durant unes dues hores i mitja, al tram del Riu Ter comprès entre la closa d'en Joga, a Bescanó, i la desembocadura del Llèmena, a Vilanna. Però com que el món de la naturalesa sempre és agraït, ens ha reservat pel final les millors espècies, i en destaco la que segueix aquestes pàgines, un ocell poc citat a la comarca del Gironès i habitant de latituds habitualment més altes. El protagonista d'avui, de cant potent i característic, té l'estranya habilitat, si ho necessita, de poder caminar en vertical i cap per avall pels arbres, a la recerca dels insectes suculents i de les llavors que conformen la seva dieta. A més d'això, deu el seu nom al costum que té de picar els arbres, com si d'un petit picot es tractés, i d'escollir esquerdes relativament grosses als troncs que després, a base d'empetitir l'esquerda construïnt una paret de fang, adapta pels seus nius. Aquest ocell acolorit i extraordinari es diu Pica-soques blau (Sitta europaea). Merci, Àlex, pel teaming durant el recorregut d'aquest matí. Hem fet bé la nostra feina. Salut i bitxos!

Passarell golanegre

20 de Novembre del 2013

Quan es tracta de trobar espècies d'ocells comunes, com pardals, pit-rojos, ànecs coll-verds o corbs marins, hom pensaria en llocs al costat de casa nostra mateix, al riu més proper o bé el parc públic. Això, apart de ser una sort, no té res de mentida. Ara bé, quan es tracta de buscar o trobar espècies rares, d'aquelles que es presenten un cop cada força anys, hom pensaria en llocs estranys, remots i amagats, en consonància amb tant excepcional descoberta, oi que si? Doncs resulta que no és ben bé així. Els darrers dies ha aparegut a Girona un individu despistat d'una espècie raríssima al nostre territori i només pròpia del nord d'Europa, d'Holanda cap amunt: El Passarell Golanegre (Carduelis cabaret). I resulta que aquest menjador de llavors i baies no ha pas aparegut en una gran planura pigallada de llacunes verges, ni tan sols en un bosc mil·lenari, no... Ha aparegut en un solar ple de merda d'un polígon industrial.

 

 

Àguila calçada

15 d'Octubre del 2013

Ahir, tornant amb cotxe des de la feina, va passar volant per la carretera l'esplèndid ocell que avui us presento. L'Àguila Calçada (Hieraetus pennatus) és una de les espècies que, per curioses coincidències del destí difícils d'explicar, està any rere any incrementant les seves poblacions al nostre territori. Tradicionalment un dels seus grans territoris de cria és les Illes Balears, on la pots veure a pertot. En canvi, a Catalunya fa anys era molt rara de veure. Però no pas avui dia. Ocell mediterrani de generoses i precioses proporcions, se'ns pot presentar en dues fases de plomatge, fosca o clara, volant les planes i els boscos mediterranis amb la majestuositat d'una àguila de les de veritat, a la recerca de mamífers petits i ocells despistats. La que vaig veure ahir era molt semblant a la de la fotografia. Mireu-vos-la bé i estigueu alerta!