12 de Novembre del 2014
La naturalesa té ànima. I sang calenta. L'ocell protagonista d'avui deixa que la seva sang bulli de tal manera que, quan canta i es mostra, és capaç de canviar la forma del seu cos. Orgullós, crida a les femelles des del més alt de les garrigues i matollars que conformen la seva casa. A la primavera infla el pit, estira el coll, aixeca les plomes del cap i entona aquells cants fantàstics que pocs ocells saben fer si no són del gènere sylvidae, de la gran família dels túrdids. Avui us parlo de la Tallareta Cuallarga (Sylvia undata), una meravella de l'evolució petita i amb els colors del vi i de la cendra, que Girona atresora als turons de vegetació baixa que la rodegen, ja sigui a Montilivi, com a Torre Gironella. Diverses característiques curioses rodegen aquest animaló apassionant. Per exemple, sempre és el primer que ocupa els boscos cremats ajudant, d'aquesta manera, a que es recuperin i segueixin endavant. Aquesta meravella ornitològica ajuda també als humans, encara que ells no ho sàpiguen ni vulguin assebentar-se'n, a controlar les poblacions d'insectes i, de passada, a dispersar llavors arreu, amb una constància eterna i exemplar que és exemple pel millor dels jardiners. Guaiteu aquesta autèntica joia de l'evolució i vetllem, entre tots plegats, perquè mai se'n vagi dels nostres turons. La seva importància, en uns temps que els humans cremen boscos de la forma més inútil i despreocupada, és cabdal. Allò que nosaltres malmetem, aquest ocell ajuda a arreglar-ho. O és que realment us pensàveu que els boscos es regeneraven sols? Bonic, bonic!
La naturalesa té ànima. I sang calenta. L'ocell protagonista d'avui deixa que la seva sang bulli de tal manera que, quan canta i es mostra, és capaç de canviar la forma del seu cos. Orgullós, crida a les femelles des del més alt de les garrigues i matollars que conformen la seva casa. A la primavera infla el pit, estira el coll, aixeca les plomes del cap i entona aquells cants fantàstics que pocs ocells saben fer si no són del gènere sylvidae, de la gran família dels túrdids. Avui us parlo de la Tallareta Cuallarga (Sylvia undata), una meravella de l'evolució petita i amb els colors del vi i de la cendra, que Girona atresora als turons de vegetació baixa que la rodegen, ja sigui a Montilivi, com a Torre Gironella. Diverses característiques curioses rodegen aquest animaló apassionant. Per exemple, sempre és el primer que ocupa els boscos cremats ajudant, d'aquesta manera, a que es recuperin i segueixin endavant. Aquesta meravella ornitològica ajuda també als humans, encara que ells no ho sàpiguen ni vulguin assebentar-se'n, a controlar les poblacions d'insectes i, de passada, a dispersar llavors arreu, amb una constància eterna i exemplar que és exemple pel millor dels jardiners. Guaiteu aquesta autèntica joia de l'evolució i vetllem, entre tots plegats, perquè mai se'n vagi dels nostres turons. La seva importància, en uns temps que els humans cremen boscos de la forma més inútil i despreocupada, és cabdal. Allò que nosaltres malmetem, aquest ocell ajuda a arreglar-ho. O és que realment us pensàveu que els boscos es regeneraven sols? Bonic, bonic!
No hay comentarios:
Publicar un comentario