3 d'Abril del 2012
D'entre tots els ocells de la Terra, els rapinyaires nocturns tenen un lloc destacat pel que fa a les característiques adaptatives al seu entorn. Les seves plomes tenen un configuració vellutada que els permet volar sense fer cap soroll, els seus grans ulls frontals, configurats per la fixació de la vista a punts concrets, els permeten veure-hi quan quasibé no hi ha llum, el seu coll té un gir de quasi 130 graus, les seves coloracions són d'un mimetisme absolut, tenen unes urpes com ganivets, la seva màscara facial actua com a receptor del so, per més petit que aquest sigui i les seves orelles (no les confongueu amb les "orelles" de sobre el cap, que només són plomes adreçades al mimetisme), extremadament evolucionades, estan posades una més amunt que l'altra per millorar la captació de tot espectre sonor. L'espècie de mussol més característica del nostre país, el reclam de la qual és el que ha arribat amb més força a l'imaginari col·lectiu, és el Mussol Banyut (Asio otus, fotografia de Terry Sohl). Al contrari del que podríem pensar, aquest extraordinari animal no es troba a les grans masses forestals del país, sinó que prefereix petites clapes de bosc envoltades de camp i praderia, i les seves observacions són del tot imprevisibles. Malgrat tot, les seves poblacions estan en un seriós perill degut a la crema dels marges arbustius dels camps, dels que depenen les seves preses i també a la destrucció d'aquestes petites clapes de bosc entre camps. Al Gironès encara gaudeix d'una relativa bona salut, però degut a tots aquests problemes, les dades de la seva presència es mentenen sempre en el més estricte secret, ja que és una espècie desgraciadament molt buscada pels caçadors furtius. L'avanç cap a un "desert verd" seria la fi per aquest animal, i no està de menys fer, un cop més, aquesta advertència.
D'entre tots els ocells de la Terra, els rapinyaires nocturns tenen un lloc destacat pel que fa a les característiques adaptatives al seu entorn. Les seves plomes tenen un configuració vellutada que els permet volar sense fer cap soroll, els seus grans ulls frontals, configurats per la fixació de la vista a punts concrets, els permeten veure-hi quan quasibé no hi ha llum, el seu coll té un gir de quasi 130 graus, les seves coloracions són d'un mimetisme absolut, tenen unes urpes com ganivets, la seva màscara facial actua com a receptor del so, per més petit que aquest sigui i les seves orelles (no les confongueu amb les "orelles" de sobre el cap, que només són plomes adreçades al mimetisme), extremadament evolucionades, estan posades una més amunt que l'altra per millorar la captació de tot espectre sonor. L'espècie de mussol més característica del nostre país, el reclam de la qual és el que ha arribat amb més força a l'imaginari col·lectiu, és el Mussol Banyut (Asio otus, fotografia de Terry Sohl). Al contrari del que podríem pensar, aquest extraordinari animal no es troba a les grans masses forestals del país, sinó que prefereix petites clapes de bosc envoltades de camp i praderia, i les seves observacions són del tot imprevisibles. Malgrat tot, les seves poblacions estan en un seriós perill degut a la crema dels marges arbustius dels camps, dels que depenen les seves preses i també a la destrucció d'aquestes petites clapes de bosc entre camps. Al Gironès encara gaudeix d'una relativa bona salut, però degut a tots aquests problemes, les dades de la seva presència es mentenen sempre en el més estricte secret, ja que és una espècie desgraciadament molt buscada pels caçadors furtius. L'avanç cap a un "desert verd" seria la fi per aquest animal, i no està de menys fer, un cop més, aquesta advertència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario