1 de Novembre del 2012
Alguna cosa estranya ha passat els darrers dies a Glenfinnan, perquè avui, després de tot un estiu veient només quatre ànecs collverds al llac (que ja són bonics, les coses com siguin), de cop i volta s'hi han deixat veure tres espècies fantàstiques, de les quals dues no havia vist mai i una tercera molt, molt especial, en un espai de dues hores. Cap a les 12 del migdia ha fet acte de presència un juvenil preciós de Cigne Cantaire (Cygnus cygnus), un ocell majestuós (de fet l'ocell més gran d'Europa), de coll recte i plomatge blanquíssim, que ha nedat tranquil·lament davant dels meus incrèduls ulls durant una bona estona. Cap a les dues, ha aparegut un simpàtic mascle de Morell d'ulls grocs (Bucephala clangula), un ànec capbussador que, nota curiosíssima, cria als arbres!. Finalment, la tercera espècie ha aparegut de la forma més bonica possible. Retallant-se sobre la neu de les muntanyes circumdants al llac, volant a poc a poc, planant i tornant a batre les seves amplíssimes ales, per fi, l'Àguila Daurada (Aquila chrysaetos) s'ha deixat veure després de quatre mesos de buscar-la. La primera és extremadament rara de veure a Catalunya, la segona molt difícil, i la tercera cada dia més. Potser la neu, potser el fred extrem que comença a deixar-se notar a aquestes latituds són les responsables dels desplaçaments d'aquests tres tresors meravellosos, però avui, dia 1 de Novembre, no he pogut evitar pensar que el que estava veient eren missatges dels meus parents morts i estimats des d'algun lloc secret. Avui, dia de Tots Sants, els recordo amb una rara intensitat i un somriure als llavis.
Alguna cosa estranya ha passat els darrers dies a Glenfinnan, perquè avui, després de tot un estiu veient només quatre ànecs collverds al llac (que ja són bonics, les coses com siguin), de cop i volta s'hi han deixat veure tres espècies fantàstiques, de les quals dues no havia vist mai i una tercera molt, molt especial, en un espai de dues hores. Cap a les 12 del migdia ha fet acte de presència un juvenil preciós de Cigne Cantaire (Cygnus cygnus), un ocell majestuós (de fet l'ocell més gran d'Europa), de coll recte i plomatge blanquíssim, que ha nedat tranquil·lament davant dels meus incrèduls ulls durant una bona estona. Cap a les dues, ha aparegut un simpàtic mascle de Morell d'ulls grocs (Bucephala clangula), un ànec capbussador que, nota curiosíssima, cria als arbres!. Finalment, la tercera espècie ha aparegut de la forma més bonica possible. Retallant-se sobre la neu de les muntanyes circumdants al llac, volant a poc a poc, planant i tornant a batre les seves amplíssimes ales, per fi, l'Àguila Daurada (Aquila chrysaetos) s'ha deixat veure després de quatre mesos de buscar-la. La primera és extremadament rara de veure a Catalunya, la segona molt difícil, i la tercera cada dia més. Potser la neu, potser el fred extrem que comença a deixar-se notar a aquestes latituds són les responsables dels desplaçaments d'aquests tres tresors meravellosos, però avui, dia 1 de Novembre, no he pogut evitar pensar que el que estava veient eren missatges dels meus parents morts i estimats des d'algun lloc secret. Avui, dia de Tots Sants, els recordo amb una rara intensitat i un somriure als llavis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario