Merla d'aigua

17 de Novembre del 2014

Els animals bioindicadors són aquells la presència dels quals indica el bon estat de conservació de l'entorn en el que es troben. La seva presència és símptoma, doncs, d'aigües netes, de vegetació en bona forma i de mínima contaminació per part de l'ésser humà. Un dels ocells bioindicadors més curiosos que tenim a Catalunya, té una sèrie de característiques adaptatives que el fan únic dins la nostra avifauna. Viu als cursos fluvials nets i ràpids d'alta i mitjana muntanya, sap caminar sota l'aigua, li agrada criar rere els aiguacaients, és un expert capbussador, un fantàstic nedador, un devorador incansable d'insectes, suporta perfectament el fred de l'hivern, i sembla, malgrat tot, que no es mulli mai, perquè el seu cos segrega unes substàncies especials que impermeabilitzen les seves plomes. A més de tot això, és l'únic de casa nostra que té uns ossos sòlids, sense forats al seu interior que li puguin donar lleugeresa. Potser per això no emigra mai, com fan la majoria dels ocells de casa nostra. Pacient, salta de roca en roca dels rius i després vola amb un vol recte i directe d'un costat a l'altre, cuidant i vetllant pel seu territori sense descans. La Merla d'aigua (Cinclus cinclus) és l'únic representant europeu de la seva família, i veure-la dóna esperança. És un símbol de que no tot està, encara, perdut.

Tallareta cuallarga

12 de Novembre del 2014

La naturalesa té ànima. I sang calenta. L'ocell protagonista d'avui deixa que la seva sang bulli de tal manera que, quan canta i es mostra, és capaç de canviar la forma del seu cos. Orgullós, crida a les femelles des del més alt de les garrigues i matollars que conformen la seva casa. A la primavera infla el pit, estira el coll, aixeca les plomes del cap i entona aquells cants fantàstics que pocs ocells saben fer si no són del gènere sylvidae, de la gran família dels túrdids. Avui us parlo de la Tallareta Cuallarga (Sylvia undata), una meravella de l'evolució petita i amb els colors del vi i de la cendra, que Girona atresora als turons de vegetació baixa que la rodegen, ja sigui a Montilivi, com a Torre Gironella. Diverses característiques curioses rodegen aquest animaló apassionant. Per exemple, sempre és el primer que ocupa els boscos cremats ajudant, d'aquesta manera, a que es recuperin i segueixin endavant. Aquesta meravella ornitològica ajuda també als humans, encara que ells no ho sàpiguen ni vulguin assebentar-se'n, a controlar les poblacions d'insectes i, de passada, a dispersar llavors arreu, amb una constància eterna i exemplar que és exemple pel millor dels jardiners. Guaiteu aquesta autèntica joia de l'evolució i vetllem, entre tots plegats, perquè mai se'n vagi dels nostres turons. La seva importància, en uns temps que els humans cremen boscos de la forma més inútil i despreocupada, és cabdal. Allò que nosaltres malmetem, aquest ocell ajuda a arreglar-ho. O és que realment us pensàveu que els boscos es regeneraven sols? Bonic, bonic!

Arpella pàl·lida russa

7 d'Abril del 2014

Conduïr i mirar ocells són dues coses antagòniques, pels perills de distracció que això suposa, però tots els ornitòlegs conïcidiran amb mi que els cotxes són uns dels millors hides que hi pot haver. Des d'ells, amagats rere les portes, s'han fet observacions històriques i antològiques, si bé molts ocells tenen el maleït costum d'aparèixer quan el teu cotxe resta lluny de qualsevol trencant en condicions. Això és el que sovint em passa quan faig la recta entre el poble de Viladamat i l'Escala. Ahir, sense anar més lluny, de sobte va creuar la carretera per davant meu un raig de color blanc d'aquells que es veuen poques vegades. El protagonista fou el meravellós rapinyaire que acompanya aquestes línies, visitant molt ocasional a Catalunya i viatger més habitual entre les estepes siberianes i hongareses i la costa sud-est del mediterrani. Si, de cop i volta, un mascle preciós d'Arpella pàl·lida russa (Circus macrourus), en el transcurs del seu viatge cap al nord, es va enquadrar en el meu camp visual talment una gavina, va deixar que m'aturés, va permetre que contemplés la seva blancor de neu mentre ell flotava pels camps i després s'allunyà tot fent cabrioles a l'aire. Fantàstic!

Grua

11 de Març del 2014

"Just després de morir a Samoa, l'ànima de Robert Louis Stevenson volgué veure la seva Escòcia natal, i viatjà fins a Edimburgh tot travessant l'Oceà Índic, Arabia i després Europa. Per veure-la millor va començar a pujar cap amunt a través de l'aire, i en el seu ascens va xocar, com en una paràbola perfecta, amb la Grua guia d'un gran estol en formació de V que emigrava cap al sud. En aquell precís instant la Grua guia va virar mig grau cap al sud-oest, i tot l'estol rectificà el rumb per tal d'arribar, deu dies després, al seu destí: La Laguna de Gallocanta, on passaven l'hivern.
Any rere any, primavera rere primavera, i tardor rere tardor, les Grues anaren i tornaren des de Gallocanta fins a les grans esplanades de Sibèria, que era on, durant l'estiu, feien els seus balls nupcials i tenien gruetes que amb el temps esdevindrien Grues. La majoria d'elles es deixaven guiar durant els viatges, però sempre hi havia un grup de privilegiades, un grup d'èlit, format per Grues capaces de guiar els estols en forma de V a través d'Europa. I d'aquesta manera, l'esperit viatger de Robert Louis Stevenson passà també de Grua guia a Grua guia durant anys, dècades i segles."

 

 

Pica-soques blau

18 de Gener del 2014

Ja he acabat la meva segona participació al cens d'aus aquàtiques del Gironès. Tot i que no hi ha hagut tanta varietat com l'any passat, bàsicament degut a les temperatures inusualment suaus que estem patint aquest hivern (i que provoquen que molts ocells no hagin necessitat travessar cap al sud dels Pirineus, i no ho dic en segones), cal donar el resultat com a bo. 36 espècies diferents d'ocells vistes durant unes dues hores i mitja, al tram del Riu Ter comprès entre la closa d'en Joga, a Bescanó, i la desembocadura del Llèmena, a Vilanna. Però com que el món de la naturalesa sempre és agraït, ens ha reservat pel final les millors espècies, i en destaco la que segueix aquestes pàgines, un ocell poc citat a la comarca del Gironès i habitant de latituds habitualment més altes. El protagonista d'avui, de cant potent i característic, té l'estranya habilitat, si ho necessita, de poder caminar en vertical i cap per avall pels arbres, a la recerca dels insectes suculents i de les llavors que conformen la seva dieta. A més d'això, deu el seu nom al costum que té de picar els arbres, com si d'un petit picot es tractés, i d'escollir esquerdes relativament grosses als troncs que després, a base d'empetitir l'esquerda construïnt una paret de fang, adapta pels seus nius. Aquest ocell acolorit i extraordinari es diu Pica-soques blau (Sitta europaea). Merci, Àlex, pel teaming durant el recorregut d'aquest matí. Hem fet bé la nostra feina. Salut i bitxos!

Passarell golanegre

20 de Novembre del 2013

Quan es tracta de trobar espècies d'ocells comunes, com pardals, pit-rojos, ànecs coll-verds o corbs marins, hom pensaria en llocs al costat de casa nostra mateix, al riu més proper o bé el parc públic. Això, apart de ser una sort, no té res de mentida. Ara bé, quan es tracta de buscar o trobar espècies rares, d'aquelles que es presenten un cop cada força anys, hom pensaria en llocs estranys, remots i amagats, en consonància amb tant excepcional descoberta, oi que si? Doncs resulta que no és ben bé així. Els darrers dies ha aparegut a Girona un individu despistat d'una espècie raríssima al nostre territori i només pròpia del nord d'Europa, d'Holanda cap amunt: El Passarell Golanegre (Carduelis cabaret). I resulta que aquest menjador de llavors i baies no ha pas aparegut en una gran planura pigallada de llacunes verges, ni tan sols en un bosc mil·lenari, no... Ha aparegut en un solar ple de merda d'un polígon industrial.

 

 

Àguila calçada

15 d'Octubre del 2013

Ahir, tornant amb cotxe des de la feina, va passar volant per la carretera l'esplèndid ocell que avui us presento. L'Àguila Calçada (Hieraetus pennatus) és una de les espècies que, per curioses coincidències del destí difícils d'explicar, està any rere any incrementant les seves poblacions al nostre territori. Tradicionalment un dels seus grans territoris de cria és les Illes Balears, on la pots veure a pertot. En canvi, a Catalunya fa anys era molt rara de veure. Però no pas avui dia. Ocell mediterrani de generoses i precioses proporcions, se'ns pot presentar en dues fases de plomatge, fosca o clara, volant les planes i els boscos mediterranis amb la majestuositat d'una àguila de les de veritat, a la recerca de mamífers petits i ocells despistats. La que vaig veure ahir era molt semblant a la de la fotografia. Mireu-vos-la bé i estigueu alerta!

Abellarol

17 de Juliol del 2013

Després de molt de temps avui us vull parlar d'un dels ocells més ben vestits d'Europa i visitant innegociable dels nostres estius. Totes i tots el coneixeu, sense cap mena de dubte i no està de menys comentar-ne algunes coses interessants. Els colors magnífics i brillants de l'Abellerol (Merops apiaster) ja cridaren l'atenció als antics romans que el representaren en mosaics i pintures murals. Per altra banda, com podeu comprovar el seu nom català així com en tots els idiomes i també el seu nom llatí (apiaster. Apis=abella) es relaciona directament amb el que és la seva font d'alimentació principal: Les abelles. Arribats a aquest punt, és senzill pensar en els pitjors enemics dels abellerols: Els apicultors. La mala relació entre ells i aquests ocells és històrica, però no ens confonguem, la naturalesa és prou sàvia com per equilibrar les coses i l'abellerol, instintivament, mai farà desaparèixer la seva principal font d'alimentació. Sovint alguns apicultors profanen els nius d'aquests ocells (forats a parets de fang) amb sofre o bé els destrueixen amb els polls a dintre per tal que l'espècie desaparegui, però tampoc es tracta de destruïr la fama d'aquest ofici. No tots els apicultors ni molt menys duen a terme aquestes pràctiques, però els pocs que ho fan causen un mal terrible. Totes i tots sabem quin és el perill principal per les abelles, i en cap cas passa per aquests ocells, sinó pels humans mateix. Protegim-los, estimem-los, i erradiquem d'una maleïda vegada l'ús de pesticides il·legals als cultius. Ni les abelles ni els abellerols hi tenen cap culpa.

Esparver cendrós

25 d'Abril del 2013

Finals d'Abril. És d'hora al matí, i els rajos de Sol comencen a escalfar un paisatge de camps segats, prats de canyissar i herba, canals amb arbres i aiguamolls dispersos que s'allunya cap a l'horitzó. Núvols de mosquits a voltes i un aire suau dins del que refilen els ocells, petits dards que travessen l'espai per amagar-se a corre-cuita entre les bardisses i els joncars. De sobte, quasi fantasmal, apareix una silueta gran i esveltíssima, colors grisos i blancs, i negres a les puntes de les ales. Aquesta forma planeja suaument, sense cap pes, deixant-se portar una vegada i l'altra per les onades d'aire i fa algun batec, el just, de tant en tant. Ara baixa i ara puja, ara s'embala i ara s'atura un lleu instant per fer una cabriola a l'aire. Aquesta imatge és la del mascle d'Esparver Cendrós (Circus Pygargus), un dels rapinyaires més bonics d'Europa que tot just ara està arribant a les nostres terres per, un any més, intentar tirar endavant les seves niuades. Per desgràcia, el Cendrós té el costum de criar sovint dins els camps de blat que maduren i l'època de sega en mata moltíssims, perquè és molt difícil saber on estan i quan la màquina arriba al punt sovint ja no és a temps d'aturar-se. Per això, cada any, una sèrie de subvencions es destinen a identificar aquests nius i pagar als pagesos que, d'aquesta manera, deixen una part de les collites sense tallar per tal de salvar-los.
Dedico la observació a la meva amiga Sther, a qui encanta aquest ocell formidable. Gràcies per ajudar-me a no odiar. 

Mastegatatxes

25 d'Abril del 2013

Continuant amb els nostres ocellets de pas pre-nupcial, ha arribat el torn d'un amb un nom preciós i curiosíssim que, si voleu que us digui la veritat, no tinc ni idea d'on sorgeix. El Mastegatatxes (Ficedula Hypoleuca), conegut en castellà com a Papamoscas Cerrojillo i en anglès com a Pied Flycatcher és, com podeu comprovar, un assassí consumat de mosques, i aquests dies està inundant els nostres boscos de ribera, sobretot aquells amb vegetació abundant i frondosa al costat de zones humides. La seva combinació colorística de blanc i negre l'ajuda a dissimular-se entre els clarobscurs de les frondositats pigallades per la llum del Sol, però no us amoïneu, si busqueu una mica, sempre apareix. Gaudiu, doncs, d'un dels nostres migradors més entranyables!

Gaig blau

23 d'Abril del 2013

Acompanya aquestes línies un dels nostres ocells estivals més característics i bonics. Un ocell que està arribant aquests dies i que torna a omplir els territoris de cria amb la seva fantàstica gamma de blaus esclatants, el seu "cant" sec i enrogallat i el seu vol fantàstic i àgil a la recerca de cucs i insectes per alimentar les seves críes, que esperen als forats abandonats dels picots que aquesta espècie sol fer servir de niu. L'arribada del Gaig blau (Coracias garrulus) a les nostres terres cada primavera és tot un aconteixement pels ornitòlegs i una bona notícia per la bellesa d'un territori concret, perquè un paisatge pot ser molt bonic, però és complet del tot quan la fauna que hi habita esclata i hi floreix amb tot el seu esplendor. Busqueu-lo en zones de camps oberts, amb marges arbustius, tancats i fils elèctrics. Un any més benvingut, preciós!

Falcó cama-roig

23 d'Abril del 2013

Entre la darrera desena d'Abril i la primera setmana de Maig Catalunya rep, com una pluja d'estels fugaços, el pas pre-nupcial d'un dels rapinyaires més bonics i especials d'Europa, una espècie de falcó de cua més aviat curta, rabassut, compacte i d'ales amples que a voltes recorda una oreneta gegant. Propietari d'uns plomatges molt diferenciats entre la femella i el mascle, el d'aquest darrer potser és el més espectacular, mostrant un gris uniforme per tot el cos que esdevé platejat sobre les ales i amb la nota més característica, un ventre vermell i unes potes d'un taronja fosc i brillant. Aquest contrastos sorprenents i delicats li dónen una rara elegància, un aspecte exòtic, com una joia, i si a això hi afegim el costum de fer els viatges de pas en petits grups això dóna a la seva visualització un plus de bellesa, sobretot quan s'aturen als vespres sobre els arbres o bé quan resten volant i caçant pels camps de l'Empordà a l'espera que aminori la tramuntana per tal de travessar els Pirineus o bé el Cap de Creus. Quan es té la sort de poder presenciar aquest espectacle, que combina vols rapidíssims i cabrioles a l'aire, ocells fent l'aleta aturats a l'aire o bé baixant fins a terra per després aixecar-se amb la lleugeresa d'una ploma al vent, l'espectacle és tan magnífic que no vols que acabi mai. Així doncs, estigueu alerta al Falcó Cama-roig (Falco vespertinus), un bèstia molt i molt especial.

Òliba

11 de Març del 2013

Els darrers dies m'he posat el barret i la gavardina de detectiu i m'he dedicat a perseguir un dels assassins amb plomes més misteriosos i terrorífics de les nostres terres, un fantasma blanc d'ulls negres rodejat de llegendes i molt tractat a l'imaginari popular, fins al punt que segles enrere es considerava associat al diable i el seu xiscle inquietant a les bruixes mentre feien els seus rituals nocturns. Però anant més enllà d'aquestes disquisicions, l'Oliba (Tyto alba), també coneguda en alguns llocs com a Xibeca (per exemple a Osona), és un ocell molt beneficiós per nosaltres, com tots els rapinyaires nocturns, perquè s'encarrega de netejar de ratolins i altres rosegadors els nostres camps i cases de pagès, i això el converteix en un aliat davant de la lluita contra les plagues que podrien assolar els nostres conreus. Per totes aquestes raons, el seguiment d'aquest ocell es converteix en una labor apassionant. Descobrir els seus llocs de caça, sovint en coberts de cases abandonades, dóna valuosa informació als biòlegs perquè el terra resta ple de les anomenades egagròpiles, les boles de pèl i ossos que aquests ocells vomiten després d'empassar-se senceres les preses i que permeten fer acurats estudis sobre els seus hàbits alimentaris. Així mateix, i us ho ben asseguro, avançar de nit pels seus territoris i veure de sobte una ombra blanca volant en absolut silenci entre les tenebres, flotant sobre els camps i les hortes, és una imatge que sobresalta el cor. Convido doncs, com sempre, a tenir en compte les nostres òlibes i a protegir-les amb totes les nostres forces. Espectacle en estat pur.

Gavina menuda

9 de Març del 2013

Les llevantades de finals d'hivern i durant la primavera són uns dels moments més esperats pels ornitòlegs, perquè comporten citacions d'ocells sorprenents i espectaculars a tots aquells llocs on l'aigua s'acumula i, especialment, als camps de conreu i zones inundables que si no fos per aquestes, estarien seques. Això es deu també a que l'explosió de vida que duen les llevantades coincideix amb les èpoques de pas migratori, i empenyen molts ocells cap a l'interior. Apart d'això, les llevantades dificulten aquestes desplaçaments i en varien el ritme normal. Quan hi ha anticicló els grans rapinyaires migradors i altres espècies volen a unes alçades tan extraordinàries que difícilment són visibles a simple vista, així com també els petits ocells, que emigren de nit, passen absolutament desapercebuts. Amb les llevantades, els primers es veuen obligats a volar a alçades més baixes i els segons a fer aturades estratègiques que els fan visibles durant el dia, mentre s'alimenten a l'espera de reprendre el viatge. Per tot això, els darrers dies, tres ornitòlegs de la comarca han efectuat les primeres citacions de dos espècies al Gironès, mai fetes abans. Entre aquestes la que segueix aquestes paraules, la Gavina menuda (Larus minutus), la més petita de les nostres gavines i escassa en general al Mediterrani occidental. Felicitats als tres descobridors. Gràcies a ells hem pogut gaudir d'aquests ocells preciosos.

Duc

4 de Març del 2012

Nou anys buscant-te i per fi ja et tinc. Us presento el rapinyaire nocturn més gran del món. Una bèstia immensa amb una envergadura alar d'uns 170 centímetres i amb un reclam... quin reclam! La meva comarca no deixarà mai de sorprendre'm. Aquí teniu al Duc (Bubo bubo), i no crec que hagi d'afegir res més. Qualsevol paraula, davant d'aquesta fera espectacular, és sobrera.

Oreneta cuablanca

24 de Febrer del 2013

Paradoxalment, els dies més freds d'enguany s'han vist acompanyats per l'arribada d'un ocell que porta enganxada la primavera a la cua. Conegut, entre altres noms, com a Culblanc (per exemple al Maresme), l'Oreneta Cuablanca (Delichon urbicum) ja ha arribat per preparar-se el terreny de cria, per començar a refer els seus nius de fang als ràfecs de les teulades i a comprovar si les provisions de mosquits i altres insectes estan ben carregades. Avui mateix n'hi havia quatre fent mil-i-una piruetes a l'aire a la zona de l'Onyar a Sant Fèlix i no tingueu cap dubte que n'arribaran moltes més. A mi, personalment, és una imatge que sempre em deixa descansat. Saber que han sobreviscut a un viatge de milers de quilòmetres plens de perills tan humans com ambientals, i tenir la seguretat que un estiu més decoraran els nostres cels em genera felicitat. Ara si que podem dir, doncs, que el bon temps començarà a treure decididament el nas. Benvingudes!

Botxí

26 de Gener del 2013

Avui us vull parlar d'un dels ocells en més acusat declivi del nostre país i que ja fa uns quants anys va entrar a la llista d'espècies seriosament amenaçades. Pertanyent a la família dels lànids, i abans nombrós, viu en hàbitats oberts amb arbres petits i vessants arbustius en els que hi hagi esbarzers, que fa servir com a rebost on clavar les seves preses. Us parlo, doncs, d'un ocell molt agressiu i important que caça ratolins, insectes grans i també ocells i que per tant fa un gran benefici a la pagesia, però per desgràcia aquesta no n'és massa conscient perquè enlloc de beneficiar-se'n destrueix allò que el nostre protagonista més necessita, aquests marges arbustius que existeixen entre els camps i que desapareixen irremissiblement mitjançant cremes controlades dia rere dia. Una persona molt important per mi i experta en el tema em comenta que apart d'això un altre problema important són el canvis medioambientals que l'esser humà ha provocat en quan als canvis estacionals respecte a la reproducció de les seves preses, cosa que em sembla molt lògica, també. Pocs ocells a les nostres terres són tan sensibles a aquests canvis i això fa que avui estigui pràcticament extingit a la comarca del Gironès i, per extensió, a totes les comarques gironines i en vies de desaparèixer a comarques ideals per ell com Osona. Això vol dir que amb protegir els turons amb bosc o bé els aiguamolls no n'hi ha prou i que hem d'entendre tots els hàbitats també en la mesura de les seves potencialitats i riquesa natural. El Botxí (Lanius meridionalis) està a punt de desaparèixer de les nostres contrades, i em refereixo a un perill que seria molt i molt senzill evitar.

Ànec fosc

19 de Gener del 2013

Fa dos dies em va arribar el meu primer certificat d'homologació del CAE (Comitè Avifaunístic de l'Empordà). Amb ell corroboraven que una observació d'un ocell molt rara que vaig fer fa un any al riu Ter a Gualta era correcta i demostrada. Vaig estar al lloc adecuat en el moment adecuat... i no és bonic això? Us envío la foto del bitxo, una anàtide molt bonica que es diu Ànec Fosc (Melanitta fusca) i que a l'hivern apareix en baix nombre a les nostres costes, sempre al mar. El curiós de la meva dada és que es trobava nedant al riu a quasi tres quilòmetres de la costa. Per què? No en tinc ni idea Gaudiu-lo!

Ànec mandarí

13 de Gener del 2012

Ser el primer en fer qualsevol cosa, ser el descobridor d'alguna meravella abans que els altres, estar en el lloc just en el moment just per després obrir el camí a la resta, són uns dels grans al·licients dels observadors d'ocells i unes circumstàncies que podríem aplicar a qualsevol altre àmbit de la vida. Però parlant del tema que m'ocupa, ser el primer en apuntar una dada d'algun ocell estrany en un lloc concret fa sentir, a qui ho ha aconseguit, les mateixes sensacions que si es trobés un missatge d'amor anònim sobre la taula: una plenitud i una joia recòndites, íntimes i intenses que necessites compartir amb els demés. Aquests dies ha aparegut una de les aus més boniques i espectaculars de les nostres terres a la Confluència del riu Ter amb l'Onyar. Es tracta d'un mascle d'Ànec Mandarí (Aix galericulata) compartint espai amb els collverds habituals en aquest tram fluvial. Avui he anat a trobar-lo i, curiosament, hi he conegut a l'observador que va descobrir aquest individu en aquest lloc. Quan això passa, tu observes l'ocell i el gaudeixes pensant que t'hauria agradat ser-ne el descobridor, mentre que aquest darrer observa l'ocell amb el que, sense voler, ha entaulat una relació quasi íntima. Al capdavall, es tracta del "seu" Ànec Mandarí.

Durbec

12 de Gener del 2012

Bé, el cens d'aus ja està acabat i, nota curiosa, amb el meu grup hem vist més ocells no aquàtics que no pas aquàtics. Això no ha evitat que aconseguíssim una llista més que notable (47 espècies diferents), perquè no se'ns ha escapat ni un bitxu dels que hi havien a la nostra zona del Ter a Celrà. Gràcies, Alba i Gerard per convidar-me i gràcies a l'Elena i en Martí pel teaming! L'estrella de la festa? Aquí el teniu. Un ocellet molt bonic que quan mossega carda una força de més de 40 quilos (fins a 65 en alguns casos!) i si t'enganxa et pot aixafar el dit! El Durbec (Coccothraustes coccothraustes)

Bruel

10 de Gener del 2012

El segon ocell més petit de les nostres terres arriba a poc més de 9 centímetres com a màxim des de la cua fins a la punta del bec, gaudeix d'un bon estatus poblacional, ens acompanya tot l'any i és tremendament beneficiós pels humans. Amant dels boscos i molt adaptable, ja que el podem trobar des de la línia de mar fins a mitja muntanya, el nostre protagonista és un "cul del jaumet" que es mou sense parar d'una branca a l'altra buscant insectes i més insectes i a més es deixa acostar força. Veure'l sempre és un autèntic gaudi per la vista. Graciós com pocs, actiu i dinàmic, el Bruel (Regulus ignicapilla) presumeix dels seus colors vius i esclatants, del seu antifaç i de la flama de foc que el corona sobre el cap. No en va, la traducció del seu nom llatí vindria a ser "el rei amb cabells de foc". A Girona és abundant als parcs, especialment al Passeig arqueològic i no és estrany veure'l en petits grups a la primavera, entonant a cor un cant dolç, prim i aflautat mentre els individus parlen entre ells. Aquesta joia ornitològica, a més, és una espècie molt "europea", ja que la seva distribució a nivell mundial només abarca l'Europa occidental i el Nord de l'Àfrica fins a la línia de l'Atles. Us convido, doncs, a descobrir-lo i a gaudir-lo enfervoridament!

 

 

Picot negre

26 de Desembre del 2012

Un dels tresors més ben guardats de la meva estimada Osona és una de les masses forestals més antigues i espectaculars de Catalunya: El bosc de La Grevolosa, una fageda formada quasi íntegrament per columnes vegetals bestials de fins a 300 anys d'antiguitat, diàmetres de fins a 1 metre d'amplada i amb una alçada vertiginosa de fins a 40 metres, assolits en una dura pugna per arribar a la llum i més alts, doncs, que la nau gòtica de la catedral de Girona (35 metres). Caminar pels seus vessants, quan les boires pugen reptant des de La Vall del Ges fins als pics de Milany i del Puigsacalm, ens endinsa en un temple natural d'arbres grandiosos com gegants entre els quals et sents molt i molt petit. L'únic soroll que s'hi escolta a l'hivern és el d'un silenci absolut en el que brollen, bategants, els ecos de la vida salvatge. I com que un lloc màgic sempre abraça coses màgiques, a la Grevolosa l'indiscutible ocell estrella és el que acompanya aquestes línies, un animal amb un cant impossible d'oblidar: El Picot Negre (Dryocopus martius), el més gran dels picots d'Europa.
Si mai necessiteu sentir-vos petits i connectar amb la Naturalesa, si mai necessiteu deixar de ser déus per entrar en el sublim, busqueu aquest lloc i deixeu-vos traspassar per un temps que no ens pertany. Algunes coses canviaran dins vostre.

Esplugabous

1 de Desembre del 2012

Una de les imatges avifaunístiques més espectaculars que podem contemplar a la ciutat de Girona i que es repeteix matinada rere matinada i capvespre rere capvespre té com a protagonista l'ocell preciós que acompanya aquestes línies. l'Esplugabous (Bubulcus ibis) és un ardeid peculiar perquè viu en estreta associació amb animals de pastura, als quals acompanya i neteja de paràsits. Durant el dia els nostres protagonistes s'escampen pels camps de les contrades a la recerca d'aliment i no és estrany veure'ls enfilats a la gropa dels seus beneficiaris que, a la vegada, els serveixen de protecció contra els atacs dels rapinyaires. Una forma de comunió ben entesa entre espècies de la que podríem, crec, aprendre moltes coses. Doncs bé, cada jornada els esplugabous van a descansar en grups a les vores dels rius, i a Fontajau tenim una de les manifestacions més grans de les que podem veure a la vora. Ni més ni menys que uns 500 esplugabous arriben cada vespre al seu ajocador i converteixen els dos arbres que els acullen en un tapís de taques blanques com si de sobte aquests s'haguessin cobert de núvols de cotó. Veure'ls arribar al capvespre amb el seu vol elegant reflectint-se sobre l'aigua, i veure'ls cada matinada com aixequen el vol entre la boirina converteix la dansa dels esplugabous en una poesia única i sobreacollidora que, a més, és totalment gratuïta. Us ho recomano de tot cor!

Blauet

21 de Novembre del 2012

La natura sempre actua amb el que nosaltres podríem anomenar una lògica absoluta. Així, entre altres coses, el cant o bé el reclam d'un ocell sempre va perfectament coordinat amb la seva aparença física o bé amb el seu tipus de vol. Aquest matí ha fet acte de presència al Pont de Pedra de Girona el que és potser un dels ocells més fotografiats pels ornitòlegs de les nostres terres. Això es deu a la seva bellesa innegable i al fet que sempre posa molt bé, en llocs on és molt visible i quiet com una estàtua, a prop de l'aigua, esperant pacient les seves preses. Quan una d'elles comet l'error d'acostar-se massa, llavors el nostre protagonista es deixa caure en picat i amb el bec apuntant avall com una daga i no perdona. Tot seguit es desplaça des d'una talaia a una altra amb un vol directe, tallant l'aire a pocs centímetres de l'aigua. Una fletxa d'un blau metàl·lic que emet un reclam d'una nota fina, llarga i tallant com el seu vol. Us parlo del Blauet (Alcedo atthis), i no en va els anglesos el coneixen com a Kingfisher, un nom sens dubte del tot encertat.

Pardal xarrec

12 de Novembre del 2012

Segurament, el nom d'ocell més conegut de tots, aquell que ens ve al cap més sovint quan ens parlen d'aquests bitxus és "pardal". De pardals n'hi ha molts, els veiem per tot arreu, i quan veiem un ocell petit pensem "Això és un pardal". Els pagesos tenen mala relació amb els pardals perquè es mengen el gra, i en èpoques de fam l'arròs amb pardals era plat de festa els diumenges. Tot i així, ja fa temps vaig descobrir amb sorpresa que el pardal no era l'ocell més abundant a Catalunya ni molt menys i que de pardals, a casa nostra, en tenim de dos tipus, el comú i el que acompanya aquestes línies: el Pardal Xarrec (Passer montanus), el pardal del camp i dels boscos, el que viu menys entre els humans. I sigui pel costum de parlar de pardals o per qualque altra cosa, a vegades no els valorem en la seva justa mesura, perquè un pardal és un ocell amb una gran varietat de tons grisos i marró, no té cap ploma igual com aquell qui diu, i el Xarrec, amb la seva taca fosca a la galta, em sembla un ocell molt bonic i que, si voleu que us sigui sincer, sempre em fa molta il·lusió de veure. Avui en voltava un grup de vuit individus pels canyissos del Pont de Pedra. Visquin els pardals, dixit!

Cigne cantaire, Morell d'ulls grocs i Àguila daurada

1 de Novembre del 2012

Alguna cosa estranya ha passat els darrers dies a Glenfinnan, perquè avui, després de tot un estiu veient només quatre ànecs collverds al llac (que ja són bonics, les coses com siguin), de cop i volta s'hi han deixat veure tres espècies fantàstiques, de les quals dues no havia vist mai i una tercera molt, molt especial, en un espai de dues hores. Cap a les 12 del migdia ha fet acte de presència un juvenil preciós de Cigne Cantaire (Cygnus cygnus), un ocell majestuós (de fet l'ocell més gran d'Europa), de coll recte i plomatge blanquíssim, que ha nedat tranquil·lament davant dels meus incrèduls ulls durant una bona estona. Cap a les dues, ha aparegut un simpàtic mascle de Morell d'ulls grocs (Bucephala clangula), un ànec capbussador que, nota curiosíssima, cria als arbres!. Finalment, la tercera espècie ha aparegut de la forma més bonica possible. Retallant-se sobre la neu de les muntanyes circumdants al llac, volant a poc a poc, planant i tornant a batre les seves amplíssimes ales, per fi, l'Àguila Daurada (Aquila chrysaetos) s'ha deixat veure després de quatre mesos de buscar-la. La primera és extremadament rara de veure a Catalunya, la segona molt difícil, i la tercera cada dia més. Potser la neu, potser el fred extrem que comença a deixar-se notar a aquestes latituds són les responsables dels desplaçaments d'aquests tres tresors meravellosos, però avui, dia 1 de Novembre, no he pogut evitar pensar que el que estava veient eren missatges dels meus parents morts i estimats des d'algun lloc secret. Avui, dia de Tots Sants, els recordo amb una rara intensitat i un somriure als llavis.

Guatlla maresa

26 d'Octubre del 2012

Ho reconec, l'ocell de la imatge no l'he vist mai, tot i que l'he estat buscant sense descans per Escòcia, un dels llocs on és més senzill de veure de tot Europa tot i tenir la qualificació d'espècie amenaçada. Però resulta que, ironies del destí, durant la darrera setmana s'han donat dues citacions auditives excepcionals a la comarca del Gironès corresponents a individus de pas, òbviament. Això corrobora una cosa, que a Catalunya sempre hi ha un afeccionat dels ocells a punt per captar les observacions excepcionals. Catalunya té un lloc destacat a nivell ja no europeu sinó mundial dins el món de l'ornitologia. Catalana és l'editorial (Lynx edicions) que publica l'obra més ambiciosa feta sobre els ocells en tota la història, el monumental Handbook of the birds of the world, i catalans són els que la van idear (Sargatal i del Hoyo). Catalunya és el lloc d'Europa amb més observadors afeccionats a l'ornitología per metre quadrat, té un dels millors il·lustradors d'aus del món (Toni Llobet), i també publica dos dels atles més capdavanters i exemplars sobre l'estudi de les aus del territori (Atles dels ocells nidificants de Catalunya / Atles dels ocells hivernants de Catalunya), un model de referència alhora d'enfrontar l'estudi científic sobre la comunitat ornitològica d'una zona. La llista d'ornitòlegs experts és llarga i completa, i podria encara posar la guinda parlant de les competicions d'observació ornitòlògica, dins les quals excel·leix un equip de l'Empordà que es compta entre els millors dins l'especialitat. Això situa el nostre país al top ten de l'estudi científic sobre les aus, dins un selecte grup en el que, òbviament, s'hi troba la gran Bretanya, els Estats Units i Suècia.
Per tot això i molt més, les dues observacions de Guatlla Maresa (Crex crex) efectuades al Gironès els darrers dies són normals dins la seva excepcionalitat. Felicitats a l'observador que les ha fet!!

Tord ala-roig

20 d'Octubre del 2012

La família dels túrdids és coneguda perquè conté els millors cantaires del món dels ocells, entre ells el Rossinyol. Doncs bé, durant la darrera setmana han començat a combregar-se ja no només a Glenfinnan sinó a llocs del voltant i, per extensió, a tots els Highlands, estols i més estols de l'ocell que segueix aquestes línies, preparats ja per emigrar cap al sud. Però no us parlo d'estols petits, sinó d'estols de desenes d'individus que allà on s'aturen omplen el lloc amb els seus cants i les seves queixes. El Tord ala-roig (Turdus iliacus) és el més petit dels tords, relativament senzill de reconèixer gràcies a la seva cella i bigotera blanques, visibles inclús a contrallum i passa l'hivern a Catalunya, en zones obertes de camps alternades amb bosc mixte. Si mai, caminant caminant, trobeu pilonets de closques de cargol trencades, senyal inequívoca que algun túrdid ha passat per allà. Així doncs, alceu els ulls i busqueu, busqueu!

Esmerla

10 d'Octubre del 2012

L'estuari d'An Gearasdan és una mina. Cada dia hi veig una cosa o altra. Avui, sense anar més lluny, m'he assegut a contemplar-lo a l'espera d'alguna sorpresa des de la part de dalt del mur d'una antiga fortalesa en ruïnes que hi ha en aquell lloc. Al cap d'uns pocs segons, des d'uns metres més avall, ha sortit volant amb vol directe i ràpid l'ocell del dia, el rapinyaire més petit d'Europa: l'Esmerla (Falco columbarius). Aquesta bèstia preciosa és un visitant hivernal a Catalunya. Tot i ser bàsicament migrador, però, a les terres altes d'Escòcia té un dels pocs reductes europeus d'estada anual, tant a l'hivern com a l'estiu. L'Esmerla és un hàbil caçador d'ocells petits, àgil, discret, apareix per sorpresa des de rere els arbustos i els arbres o bé caça després de llargues persecucions fent cabrioles a l'aire. Un ocell extraordinari que cal contemplar i gaudir una i altra vegada. Un espectacle per la vista.

 

 

Garsa de Mar

4 d'Octubre del 2012

Un altre dels ocells preciosos habituals als estuaris d'Escòcia, especialment allà on les grans marees oceàniques abandonen a la platja multitud d'algues mortes plenes de mol·luscs, és la Garsa de Mar (Haematopus ostralegus), una explosió de contrastos colorístics entre la grisor salvatge dels mars del nord. Fixeu-vos, sobretot, en el seu bec extraordinari, duríssim, més alt que ample (fet gens habitual) i arrodonit de la punta. Com si d'un obrellaunes es tractés, és una eina perfecta per obrir tota classe de petxines, per més dures que aquestes siguin. Les Garses de Mar, a més, són ocells ràpids i grans caminadors, com tots els limícoles, i corren d'un lloc a l'altre buscant i buscant sense parar, amb nervi, amb energia. El lloc de Catalunya on és més senzill veure-les, especialment a l'hivern i a la primavera, és al Delta de l'Ebre, però ocasionalment apareixen en altres llocs. Un animal molt, molt especial.

Gavinot

3 d'Octubre del 2012

Finalment, la tercera espècie d'ocell nova per mi que ahir volava per l'estuari era l'animal majestuós que acompanya aquestes línies. Segurament quan el vegeu pensareu en un dels gavians que habitualment es veuen per Girona, però això no és ben bé així. Si poséssiu un exemplar de Gavinot (Larus marinus) al costat d'un dels nostres gavians, veuríeu de seguida que es tracta d'una gavina molt més gran, i amb un bec molt meś ample. No en va, es tracta de la gavina més gran del món, amb una envergadura alar d'un metre setanta centímetres. Com la resta d'ocells de la seva família menja una mica de tot, des de fruita a carronya, passant per la caça i la depredació de nius. A Catalunya és un visitant excepcional, però no a Escòcia. Us ben asseguro que veure'l volar impressiona, ja no només per les dimensions, sinó per l'elegància amb la que ho fa. Bestial.

Tètol cuabarrat

3 d'Octubre del 2012

L'altre ocellet que ahir es va presentar per primera vegada als meus ulls fou el que acompanya aquestes lletres. A mi, francament, em sembla un animal amb una expressió facial molt divertida, com a punt per interpretar un guió còmic. Si bé a Catalunya no és un ocell rar de veure, tampoc és massa comú, a l'hivern. En canvi, aquí a Escòcia, només es pot veure en època de pas. Us parlo del Tètol Cuabarrat (Limosa lapponica), un limícola fantàstic amb un bec com una espasa, elegant de moviments i molt, molt interessant. Yes!!

Somorgollaire

2 d'Octubre del 2012

Continuen les sorpreses a l'estuari de Fort William. Observeu aquest ocell de la imatge. Avui n'hi havia un capbussant-se sense parar entre les gavines. El Somorgollaire (Uria aalge), apart de tenir un nom català molt bonic, pertany a la família dels àlcids, també coneguts com a "Pingüins de l'hemisferi Nord". Són ocells en general amants del fred, molt maldestres tan volant com caminant pel terra, però en canvi extremadament habilidosos a dins de l'aigua, on volen literalment perseguint els peixos amb un agilitat impressionant. El Somorgollaire té a les costes i Penya-Segats escocesos una de les principals àrees de cria del món, el lloc ideal on pondre els seus característics ous en forma de pera (per tal que no rodolin mai). Així doncs, ja era hora que es deixés veure! Aquí el coneixen com a Guillemot. Benvingut a la llista, company!

Grasset de costa

27 de Setembre del 2012

L'estuari del Loch Linnhe a An Ghearasdan (Fort William) segueix donant agradables sorpreses. Ja són sis les espècies noves d'ocells que hi he vist. La darrera ahir, un ocell de colors discrets, petit, que es camufla bé entre les roques i que camina buscant menjar de forma lenta i pausada, cosa que dificulta encara més la seva visualització. Afortunadament també és un ocell confiat que es deixa atansar força. Us parlo del Grasset de Costa (Anthus petrosus), una espècie molt rara de veure a Catalunya però en canvi força comuna a Escòcia. Dedico l'observació al meu germà gran que, entre moltíssimes altres coses, m'ha ensenyat com ningú a estimar la naturalesa en general i els ocells en particular. Per tu, moltíssima sort en tot. Em tens pel que necessitis.

Còlit gris

18 de Setembre del 2012

Avui, al fantàstic estuari del Loch Linnhe a Fort William, hi volava l'ocellet que avui us presento. No fa més de 16 centímetres de longitud, té unes potes primes primes primes, una antifaç entremaliat i uns colors discrets, però sàviament distribuïts pel seu cos. No parava de moure's d'una roca a l'altra, fent reverències i agitant la llarga cua, i quan ho feia se li veia perfectament, com una volva de neu, el blanc puríssim de l'arrencada de la cua. El Còlit Gris (Oenanthe oenanthe) té un lloc especial dins el món dels ocells de mida petita, perquè és un dels migradors més bèsties que es coneixen. De fet, existeixen molts casos d'ocells que estiuegen a Groenlàndia i que a l'hivern se'n van fins a l'Àfrica subsahariana. Això vol dir uns 7000 quilòmetres com a mínim. Tot un récord. No hi ha dubte, doncs, que aquells animalons estaven o ja havien iniciat potser el seu llarg camí. Molta molta sort!!

Bec de serra mitjà

6 de Setembre del 2012

A la natura, com a tot arreu, els canvis es produeixen lentament i de forma paulatina. A partir d'unes poques espècies d'ocells, aquestes van anar ocupant territoris cada vegada més diversos i, amb aquestes noves adaptacions anaren diferenciant-se les unes de les altres, donant lloc a altres espècies que després donaren lloc a diverses espècies diferents. Totes les espècies d'ànec, per exemple, ténen un avantpassat comú que alhora compartia avantpassat comú amb actuals espècies cosines llunyanes dels ànecs. L'ocell que us presento avui és una d'aquestes darreres. Si ara agaféssiu un ànec collverd de plastilina, i li allarguéssiu absolutament totes les extremitats del cos, tindríeu un ànec molt estilitzat amb un bec més llarg i més prim i un coll també més esvelt i etc. Doncs bé, aquest resultat final segurament s'assemblaria molt a l'ocell despentinat que us presento avui, habitant a Glenfinnan al llarg de l'any, esplèndid capbussador i devorador incansable de peixos: El Bec de Serra Mitjà (Mergus serrator). I he de reconeìxer que en part gràcies a ell, no tot ha estat perdut aquests dos mesos passats a les terres altes d'Escòcia.

Oca del Canadà

19 de Juliol del 2012

Hola a tothom. Ahir, a l'estuari de Fort William (Lochaber, Scotland), vaig veure un grup d'un centenar d'individus d'Oca del Canadà (Branta canadensis), un visitant molt molt ocasional en terres catalanes i un estiuejant i nidificant habitual als Highlands escocesos. No en va, i tal com indica el seu nom, no es tracta d'una espècie ben bé autòctona, sinó introduïda ja fa una pila d'anys i actualment amb poblacions assilvestrades al nord de la Gran Bretanya i en alguns punts del Bàltic. La imatge em va semblar preciosa. Súper ornitòlegs del sud d'Europa, no em tingueu enveja, jejejeje...

Enganyapastors

14 de Juny del 2012

Fixeu-vos bé en aquest animal de la fotografia. Fixeu-vos en la delicadesa dels colors del seu plomatge i també en les seves dimensions, en la seva postura aerodinàmica i en la forma dels seus ulls. Avui he estat de sort perquè n'he vist en un lloc en el que feia anys que no n'hi veia cap. Considerat com un dels animals més estranys i fascinants de la nostra fauna, només ens ve a visitar a l'estiu, és un consumat insectívor, el seu vol recorda al d'un falcó i és també, per desgràcia, un dels animals més aixafats pels cotxes a les carreteres degut al seu mal costum de parar-se sobre l'asfalt calent a les nits d'estiu. Us parlo de l'Enganyapastors (Caprimulgus europaeus). Aquest nom tant bonic li ve donat per un dels seus dos reclams, molt estranys. El reclam en qüestió, el d'alarma, recorda al bel d'un be, i és degut a això que aquest ocell s'ha passat tota la història enganyant als pastors i fent-los creure que tenien alguna ovella esgarriada. El seu cant nupcial, en canvi, és com un ronc prolongat i profund, molt característic i espectacular. Quan aneu de nit per carreteres locals, tingueu ull i alerta, perquè us pot aparèixer en qualsevol moment al mig de la carretera. No el trepitgeu, que són bonics i en queden pocs!

Cadernera

29 de Maig del 2012

Enmig dels rebomboris de les darreres setmanes i de presenciar en el més rigorós directe que els mossos d'esquadra són la gent amb el cap més buit d'aquest país, no tot són males notícies, perquè els pollets ja comencen a volar! I és que aquest matí, en una visita fugaç a la Torre d'Alfons XII he vist sobre un arbre un adult i dues cries volanderes molt eixerides de l'ocell que veieu a la imatge. Segurament no necessita presentació i tothom el coneixeu. Apart d'aquesta alegria matinera, i respecte a aquesta joia amb ales, cal fer esment una vegada més que és un dels ocells més caçats il·legalment pels concursos il·legals de cant que es fan de forma il·legal perquè són, òbviament, il·legals. Fins fa poc. Resulta que s'ha tornat a aixecar la veda per a la seva caça i empresonament en gàbies per a tot tipus d'usos. Hi ha alguna cosa més absurda que empresonar un ocell com aquest? A mi no m'enganyen, estic convençut que un ocell empresonat mai cantarà tant bé com un de lliure, però ja fa temps que venim veient que la lògica i l'amor per la naturalesa en aquest món són quelcom relatiu. Cadernera (Carduelis, carduelis), menjallavors, com ho haurem de fer, això?

Falcó mostatxut

20 de Maig del 2012

Avui us presento el rapinyaire més gràcil d'entre els molts que podem veure a les nostres terres durant tot l'any. Aquest falcó no té l'espectacularitat i fama merescuda del seu germà el Pelegrí, ni és una imatge habitual com l'estimat Xoriguer, però us asseguro que en bellesa no es queda pas enrere. Si bé només el podem veure a partir de la primavera i fins la tardor, durant aquesta època no és pas estrany veure'l apareixent sorpresivament pels teulats de Girona, especialment als vespres a l'encalç de falciots, orenetes i tot bitxo que se li posi a l'abast. Ràpid, petit i estilitzat com una fletxa, el Falcó Mostatxut (Falco subbuteo) és amant de les sorpreses i un prodigi colorístic i de bellesa que a ningú mai deixarà indiferent. Com sempre us convido a estar alerta i mirar al cel, als núvols, a la profunditat de l'alçada perquè... de sobte, la immensa blavor es pot veure interrompuda per aquest bigotut, talment un bòlit decidit i fantàstic tallant l'aire com un dard enverinat.

Falciot negre

16 de Maig del 2012

L'ocell que possiblement representa més bé l'autèntica essència de volar, portant-la fins als seus límits, és també un habitual al nostre país. Omple d'alegria els cels tant de la ciutat com del camp i sobretot als vespres, si estem en un edifici alt o en una terrassa, ens passa rasant prop dels nostres caps tot fent cabrioles i piulant insistentment. Us parlo d'un ocell conegut per la majoria: el Falciot Negre (Apus apus), conegut popularment com a falsia. És capaç d'agafar els 100 km per hora en ple vol, i dorm i copula també a l'aire. No entén la seva vida si no és batent les ales, i potser per això les seves potes són una mínima expressió només útil per repenjar-se en vertical a una paret o a l'entrada del niu. Si el falciot cau a terra és incapaç de tornar-se a aixecar, perquè les ales són massa llargues per unes potes tan curtes. A les ciutat pot arribar a ser una imatge habitual. Ara bé, si trobeu un falciot caigut al terra, NO L'AGAFEU I EL LLANCEU PERQUÈ VOLI. Poseu-lo sobre la vostra mà, sense retenir-lo, doneu-li una mica d'impuls i espereu a que ell decideixi a fer el pas. En cas contrari porteu-lo a algun centre de recuperació de fauna, com per exemple el que està a prop del Cortalet, als Aiguamolls de l'Empordà, o bé al de Torreferrussa, a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental).

Oriol

5 de Maig del 2012

D'entre els lladregots més famosos de les nostres contrades, n'hi ha un d'acolorit i amb antifaç que arriba a l'estiu i que es caracteritza per una tècnica neta i depurada, tal i com ho fan els professionals. Discretament puja al cirerer, i enlloc d'anar destruïnt una cirera rere l'altra, n'agafa una amb una pota, una altra amb l'altra pota, una tercera amb el bec i se'n va per on ha vingut. L'Oriol (Oriolus oriolus) viu en boscos bàsicament de la Catalunya humida i és un habitual a Girona, per exemple Fontajau. Si el busqueu estigueu alerta quan escolteu un cant aflautat i curt, explosiu i decidit, perquè a aquest cant possiblement l'acompanyarà una fletxa de color groc i vol potent movent-se d'un arbre a l'altre. Com un ocell tropical, l'Oriol ha arribat per pintar de llum els nostres boscos!

Cucut

30 d'Abril del 2012

El comportament reproductor del cucut (Cuculus canorus), és el del parasitisme d'altres nius, i el Rossinyol és una de les seves víctimes habituals almenys als nostres boscos. No en va, fa ja molt anys, el naturalista Gerald Durrell va fer la prova de deixar un cucut dissecat a prop d'un niu de Rossinyols. La resposta violenta d'aquests últims no es va fer esperar. Van atacar l'animal dissecat amb totes les seves ganes i li van buidar els ulls. Déu ni do.

Bitxac rogenc

27 d'Abril del 2012

Avui us presento un ocell pel qual tinc una devoció especial. Poques vegades m'haureu llegit parlant d'una espècie com a una de les meves preferides (de fet m'agraden totes!), però aquesta realment ho és. La primera vegada que la vaig veure va ser en un camp florit de colza a mitjans d'Abril, i deu ser per això que guardo tan bon record del nostre primer encontre. Així doncs, aquí teniu el Bitxac Rogenc (Saxicola rubetra), un visitant de les nostres terres durant l'època de pas de primavera. A Fontajau, els darrers dies, una parella fantàstica es dedica a voltar pels canyissos caçant mosquits i el que els passi pel davant. Els Bitxacs són ocells amb molta personalitat. Sempre s'exhibeixen a les branques seques de dalt dels arbres, sobre els pals de les tanques i sobre els arbustos i mostren orgullosos els seus pits acolorits en una exhibició territorial sense fissures. Són valents, orgullosos i no s'espanten per què si, i això els converteix en unes de les aus més fotografiades pels amants de l'ornitologia. Busqueu-los i a gaudir!

Cotxa cua-roja

11 d'Abril del 2012

Si ho recordeu, el dia de Nadal us vaig enviar una felicitació en forma d'ocellet amb cua-roja i que fa reverències a tothom qui passa. Doncs bé, aquests dies de primavera és el moment de l'arribada en alguns casos i del pas per les nostres terres en uns altres del seu cosí germà, l'espècie més elegant de la família. Sense anar més lluny, avui al matí, voltaven per Fontajau dos mascles i una femella plens d'activitat i de gana que no deixaven de menjar mosquits i altres insectes i que s'han deixat veure molt i molt bé. La Cotxa Cua-Roja (Phoenicurus phoenicurus) té uns colors esclatants, talment una flama que vola d'un lloc a l'altre i exhibeix la seva cua resplandent sempre que pot, fa reverències a tothom qui passa i omple de color aquest dia exhuberant de primavera. Si voleu anar-les a veure busqueu les zones d'arbres, a prop del riu, al costat de l'esplanada del pavelló. Us asseguro uns instants deliciosos!

 

 

Martinet de nit

10 d'Abril del 2012

Moltes vegades he fet referència a la zona de Fontajau com a un caixa de sorpreses. Avui la sorpresa té forma de majordom elegant i rabassut, amb ulls vermells i puresa de línies. Al Març i a l'Abril, un dels nostres visitants més especials arriba en família per dormir als arbres i despertar-se per pescar peixos al capvespre, quan les llums s'apaguen de mica en mica. Doncs si, a principis de primavera és el moment de buscar el Martinet de nit (Nycticorax nycticorax) a aquesta zona, al Pont de pedra, a les lleres de rius, rieres i estanys i gaudir d'un ocell tranquil i dormilega en aparença, però un prodigi de supervivència i adaptació. No us el perdeu!

Becada

9 d'Abril del 2012

Bon dia a tothom. Avui us recomano que us mireu bé aquest ocell de la fotografia. De dalt a baix i d'esquerre a dreta. Mireu els seus colors, les seves formes, el seu bec llarguíssim. Us dic això perquè potser aviat ja no tindreu la oportunitat de veure'l més per les nostres terres. L'any 2002 es calculava que la població catalana d'aquesta espècie rondava les 300 parelles, i avui dia és difícil donar un nombre exacte. És per tant, una espècie molt amenaçada i en acusat declivi. Per contra, és una de les espècies més caçades del país. Cada temporada es desenvolupa una autèntica massacre d'aquest ocell arreu, amb els gossos, amb els sistemes d'identificació més avançats i amb armes de llarg abast i mira telescòpica per tal d'abastir d'individus els restaurants més selectes del país. Fa poc, sense anar més lluny, vaig estar-ne parlant amb un caçador i les xifres de cacera d'aquest ocell que em va donar em van posar els pèls de punta. Els números no quadren per enlloc. Com ha de sobreviure la Becada (Scolopax rusticola) Si cada any en cacen centenars? Cert que moltes d'elles són de pas migratori, però també algunes d'elles són les residents al país. Així doncs, què cal fer si la llei empara la seva cacera? En aquest sentit, el futur és ben negre, aquí i arreu. Per això us ho dic, mireu-vos bé la fotografia, perquè aquest ocell està a punt de desaparèixer.

Mussol banyut

3 d'Abril del 2012

D'entre tots els ocells de la Terra, els rapinyaires nocturns tenen un lloc destacat pel que fa a les característiques adaptatives al seu entorn. Les seves plomes tenen un configuració vellutada que els permet volar sense fer cap soroll, els seus grans ulls frontals, configurats per la fixació de la vista a punts concrets, els permeten veure-hi quan quasibé no hi ha llum, el seu coll té un gir de quasi 130 graus, les seves coloracions són d'un mimetisme absolut, tenen unes urpes com ganivets, la seva màscara facial actua com a receptor del so, per més petit que aquest sigui i les seves orelles (no les confongueu amb les "orelles" de sobre el cap, que només són plomes adreçades al mimetisme), extremadament evolucionades, estan posades una més amunt que l'altra per millorar la captació de tot espectre sonor. L'espècie de mussol més característica del nostre país, el reclam de la qual és el que ha arribat amb més força a l'imaginari col·lectiu, és el Mussol Banyut (Asio otus, fotografia de Terry Sohl). Al contrari del que podríem pensar, aquest extraordinari animal no es troba a les grans masses forestals del país, sinó que prefereix petites clapes de bosc envoltades de camp i praderia, i les seves observacions són del tot imprevisibles. Malgrat tot, les seves poblacions estan en un seriós perill degut a la crema dels marges arbustius dels camps, dels que depenen les seves preses i també a la destrucció d'aquestes petites clapes de bosc entre camps. Al Gironès encara gaudeix d'una relativa bona salut, però degut a tots aquests problemes, les dades de la seva presència es mentenen sempre en el més estricte secret, ja que és una espècie desgraciadament molt buscada pels caçadors furtius. L'avanç cap a un "desert verd" seria la fi per aquest animal, i no està de menys fer, un cop més, aquesta advertència.